barruntadas e imágenes

...Y LA PIEDRA

2011-04-03T09:23:00.000-07:00

Siento el llegar de tus pasos,

tras no se cuan larga espera,

ha llegado ya el momento

de inquietar la calma muerta

al tomarme por asiento,

al permitirme gozar

de compaña por un tiempo.

Al sentarte en mi regazo

compartimos el silencio,

me acaricias con tu mano,

te reconfortas por dentro

mientras, me haces un esclavo

encadenado a ese pelo

que los dedos van rozando.

A pesar de mi dureza,

cuando tu te acercas tiemblo

y aunque la lluvia o el frío

y algunas veces el viento

me limen las asperezas,

todo lo que yo deseo

es, que te pares conmigo

y me desgasten tus dedos.

Tu cálida compañía,

en este camino yermo,

dejaré de disfrutar

cuando, al llegar un invierno,

con cuña, pico o barreno

me rompa el picapedrero,

abandonando esta vía

para malo, o para bueno.

-Antonio Segura-

LA DEL KILÓMETRO 11

2010-12-24T09:59:00.000-08:00

Como cada nuevo sol

de azul llegó a despertarla.

Como cada nuevo sol

ella se engalanó de alba.

Su abanico de cortejo,

con aroma a rumbo firme,

abre y cierra tras los cedros.

Pasos de tacón de aguja

que aran sin parar el huerto,

nesciente de su ventura,

sabedora de su precio.

Quiere beber de su anhelo

debajo de sus cimientos

y en su corazón casquero.

Le va encantando con borlas,

le va azuzando el empeño,

y una arpadura en la sombra

hace que baje del techo.

¿Por qué le diste corteza?

¿por qué embaucaste su seso?

pero ella nunca contesta.

Obscuro manto de tarde

lacera la despedida,

en el roto pone un parche

y una lágrima en la herida.

Hoy no supo pagar finta,

le ha podido el desconsuelo,

el día traerá reverencia.

Y atrás queda tras su reja,

mientras se aleja aquel nombre,

rebotado en su cabeza,

la del kilómetro once

Anthronio

POLLINada

2010-04-19T11:12:00.000-07:00

POLLINada

Verde ¡verde!,
ver de verde.
Ver de ver,
deber de ver
de verde.

By: Anthronio

Peticiones

2010-01-01T02:47:00.000-08:00

PETICIONES

Dice una letra de Alberto Cortez “Solamente lo barato se compra con el dinero”; por eso le pediremos al 2010 que no nos traiga solo cosas que no sirvan para comprar lo barato, que también nos gustaría tener algo de bisutería.

Para que esto sea así, rezaremos a los patronos de los banqueros San Zacarías y San “Meterías”, sin olvidarnos de la Virgen de los “Dolares”.

Querremos estar también en forma y para ello hemos de rezar al patrón de los deportistas San “Gimnasio” de Loyola y teniendo en cuenta que el peso hemos de controlar rezaremos al de las hortalizas “San Ahoria”.

Somos conscientes de que somos unos incomprendidos devotos de San Nicasio nuestro patrón pero no por ello dejamos de ser unos enamorados de la vida, por lo que rezaremos a San “Teadoro” y para aquellos que algún viajecito de placer desean que les concedan que recen a “San Veremundo”, sin olvidarse de rezar (para los que conduzcan) a San Cristóbal, tened mucho cuidadito con este Santo porque a partir de 120 Km/h. Se baja y nos deja solos.

Para acabar y que tengamos buenas navidades vale con que le receis a cualquier “San turrón”, os endulzará las fiestas.

By: Tonosepe

Tortas Caseras

2009-12-24T02:20:00.001-08:00

TORTAS CASERAS

Ella le preguntó:

-¿Me quieres?.

Y el le contestó:

-Noto que asalta mi ombligo una cosquilla nerviosa, en el instante en que sin saber, ignorante de mi, todo lo que te amo, me reconquista ese ser, que cada día, tiene una vida que no le toca y asume el papel que el gran teatro le ofrece, bordándolo de oro y encaje ... de piezas inacabadas, con un gesto repleto de sonrisa y cariño.
Y aunque mañana fuiste experiencia, ayer seràs, por tus perfectas obras de amor, inigualable.
Quedan en mi para siempre tus hilos, que ondeando al viento con su trenzado de amor, cordura y buen pensar, calan el halo de mi alma alcanzándolo de tal manera que me siento el ser más afortunado que pisa el paraíso de los sentimientos, este en el que nos encontramos.

Y ella dijo:

-Ya, pero...¿me quieres?

BY: TONOSEPE

EL MEJOR MAGO DEL MUNDO

2009-12-16T11:51:00.000-08:00

NONO ES ASÍ

Quizás fuese martes, o tal vez no; no importa, lo cierto es que mientras Nono hacía limpieza en el almacén de la empresa en la que trabajaba, justo entre dos palets, al pasar el brazo de la aspiradora, oyó un sonido metálico, un sorprendente sonido metálico que pronunció perfectamente el nombre de Nono, su nombre secreto, cambiante y verdadero, que ni el mismo sabía pronunciar, causándole una sensación similar a tironcitos del alma, como si de un pequeñín se tratase dando esos tironcitos del delantal de su mamá, reclamando deseoso su atención y/o cariño. Con el rabo de la escoba que utilizara para quitar las telas de araña, que se hallaban en los rincones y estanterías, atrajo el objeto hacia el y fue, justo antes de tocarlo con la punta de sus dedos, cuando supo identificarlo, cuando supo realmente que, aunque lo pareciese, no era un pasador de acero de veinticinco centímetros de largo, con una especie de brida o quizás una arandela, sujeta a uno de sus canales circulares situados a poco de los extremos, no, era... ¡¡¡una varita mágica!!!, era... ¡¡¡su varita mágica!!!.

Lleno de alegría y de gozo, la guardó en el bolsillo de su chaqueta y empezó a pensar que es lo que le pediría, un mundo mejor, el fin de todas las guerras, pan para todos..., pero su pensamiento quedó repleto de cruel realidad, no podía pedirle eso, lo que tenía era una varita mágica, no un pozo de los deseos, por lo que siguió pensando, mientras continuaba con su trabajo, en como utilizarla.

Pensó en sentarse y, con un movimiento de la varita, conseguir que la aspiradora funcionara sola, que la escoba quitase las telarañas, que el recogedor recogiera y tirase la basura al contenedor, que el almacén quedara completamente ordenado, que el ordenador registrase..., en fín, todo su trabajo diario, pero súbitamente, le asaltó la duda de que si la utilizaba para transformar la realidad, solo por capricho, estaba seguro de que, a su vez la varita, le impondría, a cambio, algo muy superior al coste del valor de lo conseguido, ya que se trataría de un tonto capricho y por eso decidió que la utilizaría únicamente en el caso de que, por mucho que le exigiese la varita, el estaría dispuesto a asumir de buen grado, el coste o sacrificio.

Así que continuó haciendo su trabajo mientras se le ocurría el motivo por el cual tuviese que utilizar su varita. Llegó la hora de ir a casa y Nono seguía pensando y pensando...

Al día siguiente, al empezar su jornada, se percató de lo limpio y ordenado que estaba todo, por lo que se dijo “que buen trabajo que hice ayer y apenas me di cuenta, y eso que no utilicé mi varita mágica... ¿o quizás funciona así?, no sé, lo cierto es que estoy muy contento porque tengo la varita más mágica del mundo”.

By: Tonosepe

LA IAIA

2009-10-12T14:05:00.000-07:00

Asseu-te a la butaca, soldada de confidència.

Uns llavis sense memòria expliquen contes de forats,

quan la sínia girava canviant-lo tot al seu pas

i un mocador de consol bressava llàgrimes d´absència.

Sempre diu que té fred, pell de nina de porcellana,

encara que sigui juliol, a poc que li toca l´aire,

vol la jaqueta, mentre s´asseca la suor de la cara.

A sobre d´un mul et van portar a casa de matinada,

eren temps de maquis, relata el balanceig de peus,

un senyor del teu llogarret que molent blat es trobava.

Escolta un crit llastimós, d´acomodada frontissa,

mira una ànima esquinçada de sofriment i amargor

amb les pupil.les dilatades, veient només foscor

i com arriba al final la carrera d´una mitja.

EVOLUCIÓN

2009-08-17T04:14:00.000-07:00

ONIO 09-02-09

Me he escuchado en mi silencio y esto es lo que me he dicho:

Me gustaría conseguir que nada me afectase, que ningún sentimiento tuviese la osadía de alterar ese estado en el que me encuentro, de ausencia total; no sentir alegría, ni pena, ni odio, ni nada que pudiera condicionar cualquier decisión. No sentir la ira interior que me causa la prepotencia con la que algún cualquiera trata a los demás, siempre creyéndose en la posesión de la verdad suprema y absoluta, despreciando a las personas sistemáticamente y mostrando una sonrisa, llena de dientes con sarro, cuando espera tu beneplácito, tu peloteo y tu asentimiento, “¡cuanta razón tienes!”, “¡eso si que es verdad!”, te entran siempre igual, “tu que eres una persona inteligente...¡vamos!, o por lo menos es lo que pienso”.

No tener que sentir la congoja de la impotencia continua que me causa el oír las barbaridades de las noticias y chismes, bombardeos, pobres muriendo, gente que se vuelve loca por que no aguanta más, lo fácil de la mentira..., se me encoge el corazón, me quedo sin aire, como en el instante previo a un desmayo, cuando notas que se te escapa el alma dejándote vacío sin poder evitarlo.

No sentir esa euforia que te conduce a hacer ese ridículo tan espantoso al pensar que los demás sienten, en ese momento, la misma alegría que tú. No sentir ese ridículo, no pensar en lo que piensan los demás.

Pero por otro lado, pienso que ya tendré tiempo, (eterno para más señas), para dejar de sentir, así que me quedo viviendo un ratito mas, que con tanto “pienso”, me ha entrado hambre.

AL CÉSAR LO QUE ES DEL CESAR Y A DIOS MUY BUENAS.
Saludos.

ONIO 10-02-09

Ya estoy en este desolladero de orgullo, criadero de ira, examen continuo de mi madurez, el miedo que siento, al afrontar lo que parece una ruptura de mi acomodada situación, me tiene encogido el estómago hasta provocar dolor, no entiendo este sufrimiento; por una parte, la situación económica en la que quedaré, que aún no siendo peor que la de cualquier otro, me agobia, y no lo entiendo porque siempre he creído despreciar el aspecto materialista de la vida, por otra parte, me molesta enormemente, el poco respeto que parecen mostrar los demás hacia mi trabajo.
¿Pero por que necesito la valoración de este tipo de gente?, sigo sin entender este ataque de orgullo y de ira que está provocado por el miedo.

Necesito urgentemente un ataque de humildad, pero creo que solo lo sufriré cuando salga de aquí, no obstante, seguiré esforzándome, cada día, y cada momento, en tratar a los demás como creo correcto, aún sin tener correspondencia.

Estoy seguro que lo que parece mi problema es una tontería, comparada con otras duras realidades.

Creo que mi problema no es lo que me ocurra o pueda ocurrir a mi alrededor, sino el ser consciente de que sigo creciendo intentando conseguir sosiego para todos.

El final lo conozco... pero el camino no.

ONIO 17-02-09

Los tractores ya se mueven, ya empiezan a plantar las migajas que han sobrado, hay demasiado agua, algo se pudrirá y lo primero que nazca nos lo robará algún desalmado que no vea mas allá.

Cuando los productores dejen de existir, los suculentos bocados en los que derraman sus babas, desaparecerán, no habrá nada que llevarse a la boca salvo el cadáver del vecino que no supieron cuidar, pero que en su infinita inocencia prolongará su agonía de ignorancia y desvergüenza, hasta que mueran o aprendan, que no les queda otra verdad que la de enfrentarse a la desmemoria de los que sigan creciendo, rectos o torcidos, pero con un único fin, el de la nada que les habrán dejado, el de la nada que crecerá como un inmenso agujero negro, lleno de vida invisible, preparada para iniciar otro futuro que les seguirá importando tan poco como a nosotros el nuestro, al que no sabemos cuidar, porque todavía esperamos, a un quien o a un que, que nos enseñe a querer sin egoísmo ni indiferencia.

ONIO 25-02-09

VAINILLA

Acaban de pasar por mi imaginación, unas pocas de trazas de ese olor a vainilla que me llena de tantas y tantas sensaciones, algo parecido a cuando miro a alguien y sin saber, ni el ¿como? ni el ¿por qué?, me invade el extraño placer de darle un abrazo, esa satisfacción plena pero sin perder el deseo, ese goce tan intenso, que me hincha de energía fresca y positiva, hasta el punto de llegar a embriagarme, echando fuera de mí los miedos y sinrazones de la periferia del alma que minan y horadan los límites de mi criterio, trasladándolos a zonas donde la ética es difícil de reconocer.

Por eso quiero darte las gracias, por conseguir esos momentos que me inyectan ánimos para intentar cumplir con esa necesidad que tengo de encontrar ese “no se qué” que busco con tan poco ahínco a pesar de lo falto que estoy sin él y de que no se si lo quiero conocer.

Tal vez, por eso, tengo preferencia por el color amarillo, habitual compañero de tu presencia y que consigue alegrar y capturar mi mirada, aunque, hasta ese momento, estuviese perdida en cualquier otro “no pensamiento” de los que me ocupan una gran parte del día y que se rigen por mi inconsciencia, desaprovechando la oportunidad de intensificar mi vida.
Me gustaría poder pedirte que aparezcas mas a menudo con tu amarillo cuerpo, pero sobretodo, que aparezcas con tu dulce y perfumado alma.

CÍRCULO ESTÚPIDO

2009-08-17T03:21:00.000-07:00

CÍRCULO ESTÚPIDO

Alaridos de cornetas

estallan en los oídos

de criaturas inocentes,

van llenándose las grietas

con cadáveres de gente

derribada por los tiros.

Barritan los generales,

se desbocan los soldados,

ha reventado el infierno,

empieza a brotar la sangre,

la vergüenza de los muertos

pisoteada por caballos.

Graznidos de negra sorna

del que recibe medalla

con el sabor de victoria,

al que amarga la derrota

directo se va a la Gloria,

le dan el tiro de gracia.

Llegan las humillaciones

con el fin de la reyerta,

las pagareis una a una,

gritan mudas unas voces,

ganareis siempre en la lucha

pero jamás en la guerra.

...Y EL PUENTE

2009-08-16T01:59:00.000-07:00

...Y EL PUENTE

Cuando bamboleas mi cuerpo

te acecho como un cobarde,

mientras retoza en el agua

el titilar de tu imagen

alumbrada por la luna,

agotada ya la tarde,

siluetea tu figura.

Te detienes en el centro

y te asomas a mis ojos

que derraman los secretos

por cada uno de sus poros

y al tiempo que te los cuento,

apoyándote en el codo,

te recuestas a un madero.

Reemprendes tu movimiento,

rendidas están mis armas,

cosquillas duermen mi suelo,

me crujen todas las tablas,

se hace pedazos el tiempo

al alejarse tu espalda,

solo pienso en el regreso

de una sonrisa enmarcada.

Te espero, ven, no tardes,

que cuando, obras e ingenieros,

me hayan cambiado este traje,

ya no tendré mi madero,

solo hierro, acero y cables.

Todo ya habrá sido un sueño,

lo sabrás cuando te talen,

corazón de pino fresco.

... Y EL ÁRBOL

2009-08-16T01:56:00.001-07:00

Al comienzo de la tarde cuando acaba la mañana,

cuando el crepúsculo reine o la noche sea cerrada,

quiero sentirme un desmayo mientras te meces en la rama.

Notar como poco a poco se va mojando mi espalda

y la lluvia te salpica humedeciéndote la cara,

poder sentirlo todo sin estar oyendo nada.

Tormenta y sol a un tiempo, mezclar brevas con naranjas,

o el sabor de una uva con queso, es un sentir que no iguala

el que te sientes conmigo, en esta linde lejana,

abriendo el libro de versos, dejándome ver sus páginas,

y oírte susurrar tan sentidas las palabras.

Espero que vuelvas pronto, antes de que, por desgracia,

llegue el leñador incansable y levantando su hacha

me deje tumbado en el suelo y me saque de la casa,

dejando el agujero, de la raíz arrancada,

lleno de aquel recuerdo de placer, que rebosaba

al abrir el libro de versos, al mecerte en la rama,

al oír tu voz sinuosa que hacía hervir mi savia,

que como en la primavera, en flores me reventaba.

LA PIEL DE OSO

2009-08-16T01:41:00.000-07:00

LA PIEL DE OSO

Acechando, tras un tronco erguido de amor angosto,
sigues su sufrimiento, con ahínco zalamero
esparces cebos por doquier que obstan al mismo viento.
Cabeza torcida que anhela asir un ascua de oro.

Todo ocurrió de repente, en un despojo del tiempo;
paso en falso delator, zarpazo de orgullo herido.
La derrota equivocada que derrompe su destino.

Perder, escuela implacable de los sobrevivientes
Que, con azúcar de lustre, deambulan por la vida
agrandando su estera, cosiendo pleitas de pita.

Jadeos con soledad pintan el fondo de un recuerdo,
primitivo sentimiento, exprimido y olvidado,
que del ataque fue suyo entro y fuera del lago.
Siempre pisaste fuerte, el polvo fue ocultando el resto.

LEYLA, AMOR MEU

2009-08-15T15:44:00.000-07:00

Eduard Miravents era un home gran i atractiu, de cabell blanc i cara saludable, que acostumava a vestir sempre de negre. De gustos molt refinats, donava a la vestimenta una gran importància i, a l'ensems, era un gran amant de l'art. Catedràtic de filosofia i gran coneixedor de les filosofies orientals, d'entre les quals sentia preferència per l'hinduisme, pel seu esperit lliurepensant defugia les concepcions dogmàtiques. Lector de la millor poesia poesia i d'entre els seus poetes catalans preferits, tenia J.V.Foix, de qui li encantaven els sonets del llibre Sol, i de dol , dels quals destacava el primer vers d'un que deia " No crec perir puix que el traspàs ignor".La seva esposa era una dona d'una bellesa extraordinària. Tenia un cabell ros i llarg que, en rebre els raigs de l'astre rei, assolia una brillantor que ni els escuts d'or aconseguien igualar. La seva cara, d'un oval perfecte, tenia una pell rosada i suau, remembrant les natges d'un nadó. Els ulls eren d'un meravellós color blau, intens, mediterrani com ella, que imantava la mirada de les persones a qui fitava, fent-los sentir una sensació realment torbadora. La seva veu, dolça, femenina. A més Leyla era una dona culta, que seguia, si no avançava, els sentiments artístics del seu enamorat marit, pel qual sentia una clara estima i devoció. Entre ells la comunió ideològica era tal que, en parlar, ambdós expressaven les mateixes opinions, sense cap mena de subordinació. Eren dos cors que bategaven cadascun al seu ritme, mes espesseïts en un únic esperit, vivint amb una única ànima. Eduard havia afirmat, moltes vegades, ben segur d'ell mateix i de la seva esposa, que ni la mort arribaria a separar-los i que la Mort no era sinó una circumstància finalitzadora de la Vida, però que en tenir sentit la Vida, en existir la necessitat de viure, la Mort no podia trobar-hi el seu lloc.Ara, Eduard, estaferm al seu despatx i anava rebent, cada cop més abatut, les visites de veïns i amics que li demostraven els seus sentiments. La seva capacitat d'estoïcisme havia quedat superada per la força dels esdeveniments. Les constants paraules, els sovintejats cops a l'espatlla, les mirades compassives anaven omplenant l'esperit del duc, deixondit pel dolor.Cansat d'aquesta parafernàlia demanà a amics i coneguts que el deixessin sol. Necessitava la soledat, enfrontar-se amb la nova situació sense cap mena de paraula que l'apartés del seu abatiment. Els coneguts i amics iniciaren el silenciós comiat.Amb la progressiva desaparició de persones alienes, els criats reprengueren les tasques i Eduard, el desconsolat i inconsolable professor Miravents, es quedà dret, situat prop de la porta de la cambra on hi romania el fèretre de la malaguanyada esposa. Per aquell funest dia, Eduard havia escollit un vestuari del tot endolat. Paradoxalment, l'element més endolat era la pròpia cara, tenyida d'una pal•lidesa mortal i d'un erectisme facial que li arrabassava la vivor de les faccions, en total acord amb l'enervament del cos, posseït pel mateix 'rigor mortis' de la seva bella esposa. Quan ni els criats voltaven per la cambra, Eduard, vacil•lant, traspassà el llindar de la porta i, caminant lent per damunt de les peces del fred marbre blanc, s'acostà al fèretre envellutat i voltat de roses roges, la flor preferida de la seva finada esposa Leyla. Res no s'havia tocat a la cambra. Tot estava com ella ho havia deixat la nit anterior. El moment en què, a l'hora foscant, reberen la cruel visita de l'àngel de la mort. L'angèlica aparició fou tan sobtada que els sorprengué en una dolça abraçada d'amor. Els llavis de Leyla, però, no havien pogut donar, al seu estimat, un petó de comiat. Encara s'entrellucava, en ells, l'anhel i el desig, un desig banyat, però, d'una fosca púrpura mortal. Eduard, contemplant-la, pensava en l'ahir tan meravellós i tan oposat a l'actual moment, enfadeït de tristor i negror. Com moltes vegades, estava davant d'ella, contemplant la seva bellesa, embevent-se de les seves faccions. Nogensmenys, hi havia una diferència essencial: ella no podia respondre amb somriure a la seva mirada, ella no podia dir res de l'embadaliment que embolcallava el duc, ella no podia alenar al seu costat, ella ... Ella era morta!Darrera seu, sentia el suau trepig dels criats arranjant les coses per tal que ho trobés tot en ordre. Però, en el cap del duc, l'ordre - abans ponderat - no hi tenia cabuda. En el seu esperit només niava un únic desig: estar a soles amb ella, sense que res ni ningú els pogués destorbar. Volia veure la seva estimada Leyla, i reviure-la.Va mirar altra vegada la tombal alcova, en un recorregut que cercava un element, a l'ensems misteriós i clarificador, que li expliqués aquella situació. S'assegué en l'espona, s'agafà el cap amb les dues mans, i mentre dues gotes clares de dolors lliscaven pel rostre, somiava despert veient com la mort se li havia endut l'amant. Rememorava, enmig d'un dolor més fort que la dolçor del record, com havien sopat tots dos parlant del proper viatge a Itàlia, la Itàlia que l'havia vista néixer, en la humida i romàntica Venècia. Veia com, després, havien anat vers l'habitació i com s'havien fos en una estreta abraçada, enmig de la qual, insospitadament i cruel, ella havia mort. "Per què?" La pregunta li martellejava el cervell "per què la mort s'havia endut Leyla?" Res no havia canviat a l'habitació, que romania vídua i freda. Res denotava altra forma de vida, tret de la presència del duc. Res remarcava cap canvi en les coses: només Leyla inanimada.El finestral, ample i alt, amb els porticons closos, amb els cortinatges, de tul espès i granat, eren quasi impenetrables pels raigs de sol d'aquell rogenc capvespre. Només un primíssim raig, com sorgit d'entre la negror interna, tallava finament i acerada la penombra de la cambra. Eduard mirà al voltant seu: els ulls se li omplenaren de la roba que la nit abans ella havia deixat damunt de la cadira de roure, del braçalet de maragdes i robins, que tenia encara al canell, dels flascons de perfum que ell en flairar-lo li retornarien el seu record, amb una sentor que ella no respiraria mai més. Al llit, que per decisió seva encara romania desfet, s'hi veia el coixí blau cel on col•locava la testa la finada. I, prop d'ell, - gairebé ficat entre les puntes - un mocador vermell on destacaven les taques salivoses del darrer alenar de Leyla, unes marques de roig obscur, quasi moradenc, on s'havia quedat, per uns instants, l'ànima de la jove esposa. Damunt la tauleta de nit s'hi marcien les roses roges collides la tarda abans a les marjades que envoltaven la mansió. Ara, a la cambra hi havia la roba, el braçalet, les roses, però ella, tot i ser-hi present, n'estava absent. Per retrobar el seu propi sentit Eduard s'enfonsà, de bell nou, en el somni despert que el portava a un passat dolç per la joiosa presència de Leyla i agre, en comparar-lo al present. Somiava en l'existència passada recordant, emmarcat en la boira de l'intens dolor per la mort de Leyla, la primera vegada que la va veure, a la sortida del Ca d'Oro venecià... Ara se li feien clares, als enfosquits ulls, les imatges del primer encontre i, mentre aquestes s'imposaven al seu primigeni i punyent dolor, el seu pensament variava vers una asserenadora delectació, en descobrir una nova perspectiva en la bellesa de la radiant Leyla, caminant majestuosa entre els canals venecians. Veia, amb l'esguard mirant endins, com ambdós, en la primera mirada, en la primera comunicació visual, s'havien reconegut, íntimament, com a dues naturaleses semblants que, ineluctablement s'haurien d'estimar per sempre més. Recordava com al vespre es retrobaren, impensadament, a la terrassa del Harry's bar, a la mateixa Piazza San Marco. Veia, ara ja amb els ulls closos i la imaginació fervorosament desperta, com - només havent començat a parlar - els seus rostres s'il•luminaren amb la llum de la il•lusió i el desig, desig que engrandí la seva intensitat en una primera abraçada que, en acomiadar-se, just al llindar de la porta de casa del pares de Leyla, els augurà, com el cel estelat de la nit veneciana, un nou jorn ple de llum, ple de color i ... de vida.Però, ara, ella era morta... La intensitat dels seus ulls, la dolçor del seu parlar, la passió del seu besar, la intimitat del ... Res, no quedava res d'ella. Solament el cos dins el fèretre, un cos ert, immòbil. Un cos ert i immòbil que ell no volia veure, perquè no l'acceptava ert, perquè no el volia immòbil, però que necessitava mirar i que havia de mirar! Era incapaç d'acceptar la mort de Leyla perquè si bé res de la vital dona no quedava amb ell, tota ella vivia en ell!Seguia, més que res perquè ho necessitava, volent endinsar-se en els somnis vaporosos i esponerosos del passat.La mort havia fet escissió dels dos cossos i dels dos esperits que, des del primer moment, s'havien submergit en un profund oceà de sensacions inexhauribles, en les quals la carn adquiria un sentit predominant per damunt l'esperit que immediatament es rebel•lava i, passat el rogenc foc passional, imposava la serenor dels mots i les idees. Cada dia que passava augmentava la seva identificació, en un desig d'arribar a fondre's en un únic batec de cor i en únic esperit pensant. En cadascun d'ells l'esperit penetrava tant el cos que les seves formes els semblaven intel•lectuals i, d'aquesta manera, els seus petons, brases enceses, els encadenaven en una fusió primer corporal i després espiritual cada cop més indestriable. Amb la mort Eduard havia quedat tallat pel bell mig, com un arbre solcat pel llampec que, amb la seva electritzant i encegadora irrupció, migparteix el tronc, deixant una part viva, enduent-se, amb l'esclat inesperat, la vida de l'altra.Amb la Leyla estirada dins el fèretre, immòbil i silenciosa, Eduard volgué tornar a immergir-se en el món dels feliços records del temps passat amb ella.Però, ...El temps es feia etern. El seu passar lent, inexorable, augmentava per la manca de referències externes. La foscor de la cambra feia més feixuc el seu pas. Però, per una petita escletxa dels closos finestrons, passà el raig de llum. Una mena de designi il•luminador i aclaridor per la ment del duc, tot i que no hi prenia cap mena d'interès. Malgrat estar absort i absent seguí el camí del raig, en un recorregut passiu, pel qual veié transformar-se la llum en la lluentor imprecisa i difuminada com d'una ànima, emblavissada per les foscors. Ràpidament en recercà l'origen i el trobà en aquella figureta de vidre comprada a l'evocadora Venècia. Una figureta de vidre transparent, representant una parella d'enamorats que s'abraçaven i, en aquesta abraçada, el vidre prenia la iridiscència emblavissadora. Una figura que romania sempre a la tauleta de nit de Leyla, com a emblema del seu amor. En reveure-la, el somni s'esvaí. Contràriament a les sensacions que li emanaven en vida de Leyla, ara la seva presència li provocava una sensació novella: havia de refer el seu feliç món passat, no podia deixar que els esdeveniments el superessin i l'anorreessin. Aquella llum en la figura era un crit de vida. Era una aura futura. Impulsat per un ressort interior, s'apropà a la tauleta de nit, estirà la mà vers la campaneta i la dringà. El vell criat, agombolador d'Eduard des de la infantesa, entrà a la sala i mirà el duc, dret al costat de la seva difunta esposa, i que amb cara mig riallera el fitava directe als ulls, amb una expressió nova, del tot exempta de dolor i d'enyorança. La mirada entre ambdós homes havia estat, de sempre, element essencial de comunicació. Per això Gerard hi descobrí quelcom diferent. Fitant-lo directament escoltà les seves paraules.- Gerard, t'he cridat per demanar-te un favor. D'ara endavant tu seràs l'única persona amb qui ens comunicarem Leyla i jo. Tu seràs qui ens servirà el menjar i el beure. Tu seràs qui ens arranjarà la cambra. Tu seràs qui dirà als nostres amics, que som fora, que som de viatge i que ... tornarem. Tu seràs qui ...Les paraules lliscaven de la boca d'Eduard caient en un buit absolut, perquè Gerard ja no era capaç d'entendre-les. Les escoltava i les sentia perfectament, però no les entenia. Veia, sense haver-lo de mirar, el cadàver de la formosa Leyla. Veia, i sentia, el seu benvolgut professor explicant-li uns plans futurs on la senyora vivia, on era part actuant i, ... això ... era impossible. Normalment era impossible.Aquest enfrontament amb la realitat provocà una clara tensió en el vell criat. El duc, sense voler-se'n adonar, continuava la seva exposició de les futures obligacions del criat, adreçant alguna que altra mirada i alguns mots a la seva esposa. D'entrada en Gerard pensà que la pesantor d'un dolor tan gran, unit a la desesperació de la pèrdua de la dona tant estimada, havien trasbalsat el duc. Per això no va gosar ni va voler contradir-lo. Per això, sense ni haver-ho de repensar, acceptà que la seva obligació era obeir. Per això havia d'actuar, per imperatiu moral, oblidant-se - com volia Eduard de la Mort. Eduard, a la cambra, també havia començat una nova etapa. S'adreçà a Leyla, tranquil i amorós.- Em sembla que aquí en aquesta mena de catau, no hi estàs gaire bé. Te'n trauré. Si et faig mal, digues-m'ho, perquè porto un dia una mica trasbalsat. I, acabades de dir les paraules, agafà sota l'esquena i sota els genolls el cos fred i ja erecte de Leyla per, en un moviment ràpid i curós, treure-la del fèretre i dipositar l'encara bell cos damunt del llit. Mentre li parlava de la necessitat de no obrir els finestrons, agafà el pesat fèretre i el portà al petit recambró del costat.A l'exterior, el temps passava inexorable, però lent. La llum enlluernadora i la foscor més intensa alternaven la seva presència a l'exterior. A l'interior del casal, especialment a la cambra, tot romania exactament com el primer dia sense la presència activa de Leyla. El temps s'hi havia aturat, incapaç de trencar la màgia de la ment d'Eduard. Ni el bell rellotge de paret marcava el transcórrer del temps. Eduard vivia absolutament aliè a la mort de la seva bella esposa. Prenia el te al seu costat, li parlava de temes personals, li llegia versos de poetes parlant de l'amor, de l'amor etern.En el passar del temps, una presència començava a flotar a l'aire, una forma s'esforçava per transparentar-se, per tramar-se en l'espai. Era la presència del desig de tenir Leyla viva. Una presència que Eduard, esmaperdut, ennuegat d'amor, oblidant que no tenia davant d'ell més que una ombra, una idea, avançava per abraçar-la, per prémer-la amb les seves mans, per acaronar-la amb els seus dits - amb la intenció d'evitar que se li fes escàpola -. Però les seves mans eren com una reixa que els infants posen per agafar el vent, i els seus dits es tancaven buits, sense posseir res, com si haguessin agafat la boira.Eduard negava contínuament, amb els seus actes farcits d'inconscient consciència, l'estat inert i letàrgic del bell cos de l'esposa, que romania davant seu, sense contestar les mirades de passió de l'irreductible duc. Els llavis d'ell eren rojos i ardents, mentre els d'ella eren freds i moradencs. Els mots amorosos i delicats d'ell sonaven en la cambra sense que les cèriques orelles de Leyla se'n fessin ressò. Els dits bruns repicaven l'espona del llit, el cantell de la tauleta, fins i tot la pròpia cuixa, sense que els allargassats dits blancs, amb ungles esmaltades de roig i brillant, fessin el menor moviment. La realitat venia embolcallada per un seguit d'imatges oníriques, on l'irreal omplenava de sons, mots i mirades la relació monolítica, que la imaginació aconseguia dualitzar de tal manera que les converses arribaven a despertar sorolloses rialles en el duc. A vegades el professor la contradeia, molt puntualment, per no desanimar-la; i encara més esparses eren les conjuntures en què ell la reptava de forma suau però decidida. Un sol ésser vivent, dues realitats pensants.A la nit, la freda claror argentada del satèl•lit platejat produïa, en el duc, una sensació de contemplació intensament real, en la qual Eduard raonava que la seva esposa, malaltíssima i propera a la mort, no podia romandre sola i que només la seva acció decidida i constant impediria que la Mort s'endugués Leyla. Amb aquesta dèria el somni envaïa el seu pensament i guanyava la batalla per trencar la contemplació de l'estimada, malgrat que el pensament seguia vagarejant per camins on sempre creuava la presència vitalitzada, revifada i esplendorosa de Leyla, de la Leyla de Venècia, passejant ambdós en la gòndola, amarats dels efluvis amorosos que es transmetien ambdós constantment.En arribar la daurada claror de l'astre rei a l'alba, la irrealitat de la relació amorosa tornava a presidir la vida del duc. La llum, entrant-hi només en la forma del petit raig, marcava el canvi d'estat, que no de relació, entre els amants. Aquesta relació, dominada per la poderosa ment del duc, feia que Gerard ni s'immutés en entrar a portar-li l'esmorzar i veure'l en una animada conversa amb la gèlida Leyla. El vell criat ni tan sols parpellejava en veure, entre la tènue llum de les llànties, com li rentava la cara, li empolvorava les galtes i li resseguia les celles en un acte amorós d'intentar apaivagar els pèls rígids que s'alçaven en muda protesta contra aquella situació. El duc, en un afany de fer més real la irrealitat de tot el procés, augmentava la parafernàlia fent una imitació substitutiva de Leyla: s'esmunyia, en un transformisme inusual en ell, per la cambra i pels passadissos; efeminava ocasionalment la seva veu en una conversa a dues veus; remenava la roba dels calaixos i la tornava a endreçar. Tot, absolutament tot, per crear una atmosfera de complicitat en una realitat irreal, en una existència fantasiejada, d'una complicitat que Gerard acceptava sense pensar en altra possibilitat.Però, arribà el dia que ho havia de tragirar tot. De bon matí, només haver-se rentat i empolainat la cara, Eduard va decidir de vestir-se amb les millors robes. El motiu només estava en la seva febrosa ment. Mentre s'anava vestint, com sempre, va començar la conversa amb la seva estimada, estirada encara al llit. S'acostà al llit i, tendre com mai en aquest temps, deixà que els seus llavis rellisquessin suaus i delicats per damunt la pell del front de Leyla. En contemplar-la s'apartà lleugerament del seu costat i la reveié i sentí, dintre seu, un desig de tenir-la viva, un desig nou i antic. Un desig i una necessitat. Eduard se li apropà amorós i tornà a besar-la, a les galtes - que encara no havia omplert de pólvores rosades - i mirant-la directament als closos i encara exànimes ulls, s'allunyà del llit, per recollir un ram de roses, encarregat a Gerard la nit abans. Després d'arranjar els pètals per tal de fer-les més vistoses, col•locà el ram prop de la mà dreta de Leyla. En aquest moment s'adonà que el braçalet de, robins rogencs com foc i de pradenques maragdes, no li presidia el canell. S'alçà i la seva mirada recorregué la cambra. Enlloc veia aquell braçalet. Una llambregada il•luminadora li creuà el pensament.- L'has amagat expressament! Així estem? Ara vols jugar ? Doncs ja veuràs com el trobo abans que no t'hagis mogut del llit per vestir-te.I començà a buscar-lo. Regirà el llit, sense pertorbar la serenor de Leyla, encara estirada. S'acostà a la tauleta de nit i, en obrir el calaix, veié el braçalet, els robins del qual brillaven sangosos mentre les maragdes ploraven melangia. L'or havia adquirit una certa coloració entre ataronjada i opalina. Tot el braçalet desprenia un magnetisme nou. I aquest magnetisme li despertà l'esguard vers una nova brillantor.La llum ho començava a omplenar amb una inusual brillantor. La cambra, del primer dia, no havia tingut obertes les finestres ni havia rebut més llum que la de les llànties i la del raig que s'escolava per l'escletxa. Eduard ja coneixia l'origen de la llum i seguint el raig desentenebridor, arribà a la deu lluminosa. Però avui era distinta. Tot i sorgir de la figura veneciana, grifolava inversemblantment dels cors dels dos amants. Inversemblablement però certa. Era una llum pàl•lida i suau que, amb un fulgor mai vist, s'alçava per dins la figura i il•luminava la cara de la dona amant des d'on s'elevava en aura global. A banda i banda la foscor desapareixia per moments, envaïda per una llum dolça i amorosa, que atorgava arreu unes tonalitats cromàtiques de les més vívides i gaudioses. L'alegria anava omplenant la cambra de mica en mica. Tot es trasmudava. Les, fins ara pansides, flors de les gerres reprenien una vivor i una coloració inimaginables. Les joies de Leyla fulguraven en una inusitada brillantor. El cortinatge semblava agafar ales i estar disposat a emprendre un vol icàric. Res sorprenia el duc. Per a ell, tot era perfectament normal, tan normal que no donà gota d'importància a que el pèndol del rellotge, parat des del darrer alenar de Leyla, tornés a moure's i, menys encara, en donà a la vibrant melodia, fins aquell moment mai dringada pel vell rellotge. En el seu pensament només hi havia un punt discordant, una mancança. Ell, en tota la cambra, hi sentia una necessitat de Leyla viva, una exigència de la seva presència vital i joiosa. I aquest desig s'anà apoderant de totes i cadascuna de les coses de la cambra, com si la llum i la necessitat de Leyla fossin un mateix raig. Era com si la cambra cridés la bellugadissa fulgència de Leyla, d'una Leyla que l'havia omplenada tan a bastament que ara, en no ser-hi viva, semblava que li negava l'existència com a cambra. Un vincle invisible i melangiós farcia l'enfadeïment de la cambra, aportant la clara necessitat d'aquesta aurèola vital de Leyla, una aurèola que havia substituït Eduard en la realitat. Un lligam invisible que insuflava una necessitat. La necessitat de Leyla d'estar present, de presidir, amb fervent alè, tot el que ella tant havia estimat i que ara la reclamava. Ella havia de sentir el deler de tornar a escriure poemes amatoris damunt d'aquell vell canterano italià, on tants n'hi havia adreçat. Ella havia de sentir l'anhel de prendre cura de les flors. Ella havia de sentir l'ambició d'estar present al bell mig de la cambra, passejant airosa, que no irada, d'una banda a l'altra. Ella havia de sentir l'obstinació de tornar al costat del seu dilecte marit. Ella havia de sentir.La dolça morta, finalment, s'esfereí entre les roses, sota les llànties cada cop menys apagades; l'àuria morta s'estremí, en una sensació de temps desconeguda. Ella sentia.... Leyla sentia. Leyla volia venir cap a ell! Leyla havia fet cas al constant crit de desesperació i necessitat. I la seva voluntat se sobreposava a la idea de la boira, la fredor i l'aïllament. La Mort no és més que una circumstància definitiva pels qui esperen els cels; però, la Mort i els Cels, i la Vida, per ella, s'estaven trasmudant. Havien perdut, junts i separadament, el seu sentit primigeni. En què? En els besos constants del seu espòs que atreien els seus llavis en l'ombra. En les paraules embriagadores d'abans. En les robes que cobrien el seu cos i guardaven el perfum. En els joiells preciosos que la cobejaven en petri silenci i que la cridaven, augmentant la constant i absoluta impressió de la necessitat de la seva presència, opinió compartida - fins i tot - per les mateixes coses, en una complicitat innocent.Tot la cridava cap a ell !El temps no era obstacle! Ni el passat ni el futur. Només hi havia present.Eduard havia buidat en l'aire la forma del seu amor i li calia que aquest buit fos omplert per l'únic ésser que li era homogeni, perquè d'altra forma el seu univers s'esfondrava. La Vida i la Mort, unides per la idea absoluta, acceptaren la presència de Leyla on era necessària. L'acceptaren perquè no hi havia altra solució. L'acceptaren perquè en la lluita, desigual i inimaginable, Leyla i Eduard havien tornat a estar per damunt de les circumstàncies, perquè l'Amor triomfava per damunt de la Mort.Així tornà Leyla viva a la cambra! Ell n'estava tan tranquil•lament convençut que veia, en totes i cadascuna de les coses del voltant, la saturació d'aquesta idea. Li sortia pels porus de la pell i li brillava en la pupil•la dels ulls. Per això no dubtava ni un moment que el Somni de la Vida i de la Mort havien d'obrir les entrellaçades portes per deixar-la sortir. Leyla s'havia de fer tangible passant l'ignot camí marcat per la barca de Caront, i havia de seguir per entre les portalades, separades d'un estrany i boirós tel.Un fresc esclat de llum musical omplenà d'alegria el llit; Eduard es girà. I allà, davant dels seus ulls, aparegué la Vida. La Vida feta Leyla. Leyla altra volta brillant. Leyla viva, una Leyla que caminava suau i tremolosa vers ell, amb els braços estirats i trèmuls, cercadors del recolzament d'Eduard. La cara, dominada per la letal blancor, s'anava il•luminant progressivament en una rialla formosa i captivadora, omplenant la rosada boca d'un anhel vital.- Eduard ! ... - va dir ella amb una veu llunyana i dolça que, del primer al darrer so del curt nom, s'anà fent més propera i plena de vitalitat, com en un alentiment del temps i del so.Ella quedà palplantada i ell decidí d'apropar-s'hi.L'escena omplenava la cambra. S'acostaren més i més, com dues gotes de rosada que lliscant en un pètal de rosa arriben a ajuntar-se en un únic grum aquós, perfumat i perfumador.Així, en aquell precís moment, ambdós s'adonaren que tornaven a ser no més que un sol ésser.Ell apropà els seus llavis plens d'anhel als llavis ja rogencs i desitjosos de Leyla. Ambdós es fongueren en una suau i càlida besada.De sobte, l'apassionat Eduard sentí com un calfred li resseguia totes i cadascuna de les parts del seu cos. Experimentà com una punxada molt intensa i fina en el bell mig del clatell, i aquesta lacerant intensitat s'anà escampant per totes les seves terminacions nervioses. El cos li quedà com suspès en una letargia que l'abstreia de la realitat. La ment semblà apartar-se del cos. Conscient de l'escissió, volgué actuar. Enretirà lleument el rostre i, mirant la bella Leyla, s'esgarrifà colpit per una reminiscència premonitòriament fatal.En aquell mateix instant, abans de sorgir el mot de la boca del duc, per la fortalesa d'aquesta paraula, la vital llum que grifolava dels cors de la figura dels amants venecians s'extingí. La pàl•lida llum del matí interior s'ennegrí definitivament i impensada. Les llànties encara enceses empal•lidiren i, en breus segons, es convertiren solament en la rogenca brillantor dels blens fumejant més acrement que mai. Les flors reviscolades no feia gaire, reprengueren el somort pansiment i, en un segon, es convertiren en palla grogosa. El balanceig del pèndol va retrobar la seva immobilitat. El silenci per la manca de la melodia enfadeí la cambra. La certitud vivificant de tots els objectes s'envolà ràpidament. Les taques rogenques del mocador es marciren prop d'ella i fonent-se entre els braços desesperats que la volien - inútilment - abraçar encara, la càlida i blanca visió retornà a l'aire i s'hi perdé, romanent per a la desolada ànima d'Eduard, un dèbil i dolç sospir d'adéu, llunyà, distint i distant, però que, amb la mateixa progressió que es marciren els objectes externs, se li fongué en l'ànima. Eduard s'alçà; acabava d'adonar-se que estava sol. El seu somni s'acabava de fondre en un instant; el seu mateix pensament havia trencat el magnètic fil de la seva trama radiant amb una sola paraula. Una sola paraula pensada. L'atmosfera era, en aquells moments, de difunts.

DE JOAN VILA I GUAL

DE LIRIOS

2009-08-15T15:34:00.000-07:00

DE LIRIOS

Me siento como que tengo
posaderas por cabeza,
si me busco no me encuentro,
mira si guardo grandeza
que se me pudre por dentro.

No me haga caso su alteza,
soy un noble caballero
que ha perdido la nobleza
porque vive, de momento,
sin moral y sin vergüenza.

Barruntando más me enredo;
no puedo encajar las piezas;
desespero si me espero,
por testa tengo una berza
y una manta por sombrero.

Así que si tu me encuentras
más pesado que el cemento,
pisa a fondo y acelera
y acuérdate, te lo ruego,
de tirar de la cadena.

Solo...Frío

2009-08-13T07:34:00.000-07:00

SOLO... FRÍO

Una y otra vez repetía su pecado,

era incapaz de aprender a escuchar al mudo

que una vez quiso enseñarle, a beber del mar

y a bordarlo de luz con un pincho de cardo.

Luchaba por poner del revés el embudo

que daba besos y se quedó para amar.

Aquella noche vestida de largos brillos,

una amplia sonrisa le ofreció su calor

habló con la primavera y cogió el abrigo

de aquel mago, que fundiendo hielo y licor

supo lanzar, soplando el aspa del molino,

el espíritu del río hasta el girasol.

Errante vaga el cometa de la pasión,

quizás, algún día, tropiece con la chistera

que le recuerde que siempre será sincera

la amistad que al volar le entregó su perdón

por haber roto la vasija del amor

que lloró mientras rodaba por la ladera.